Criteris per a una reconstrucció resilient, igualitària i participativa

La devastadora DANA del passat 29 d’octubre a la província de València ha deixat al seu pas nombrosos danys humans, econòmics, territorials i ecològics que afecten prop d’un milió d’habitants. El futur de la regió depén de com afrontem la reconstrucció en aquest moment decisiu. Des del coneixement expert valencià i la comunitat internacional fem una crida perquè les autoritats locals, autonòmiques i nacionals tinguen en consideració una sèrie de principis per a garantir el procés, en benefici de totes les contrapartides i de les persones damnificades.

El balanç actual a dia 17 de desembre de 2024 és de 223 persones mortes i 3 desaparegudes, afectant 82 municipis, dels quals 24 han patit danys severs. Més de 5.300 empreses han resultat afectades i s’estimen danys a la indústria per més de 4.500 milions d’euros, al comerç per més de 1.800 i 1.000 milions al camp, així com 23.500 treballadors en situació d’ERTO. El sector agrícola, les xicotetes i mitjanes empreses (pimes) i els autònoms formen part del teixit econòmic valencià més perjudicat. Al mateix temps, edificis i espais públics com escoles, claveguerams, parcs, vies, ponts, accessos, rius i marjals, entre d’altres, seran objecte de la reconstrucció d’infraestructures.

L’Agenda 2030 emfatitza la necessitat d’abordar els desastres des d’una perspectiva preventiva, promovent la resiliència, reduint la vulnerabilitat i gestionant els riscos amb enfocaments multisectorials. Els ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) prioritzen la integració de polítiques climàtiques, l’educació i la protecció dels ecosistemes, a més de reforçar la cooperació internacional.

En aquest context, l’experiència i els consells provinents del coneixement valencià i de la comunitat internacional resulten fonamentals per a dissenyar i gestionar una correcta planificació i organització, la qual cosa permetrà avançar-se als possibles problemes i conflictes que comporten els processos de reconstrucció dels desastres.

El Marc de Sendai (2015-2030) per a la gestió de riscos i desastres és una eina fonamental aprovada per l’Organització de les Nacions Unides, la qual aplicació al nostre territori és essencial per a una reconstrucció eficaç i resilient. Les organitzacions d’assistència, els experts, la societat civil i els estats reuneixen en aquest marc internacional les millors pràctiques per a prevenir, gestionar i reconstruir el territori després d’un desastre, tenint en compte l’experiència de nombrosos països afectats al llarg de la història. Les Nacions Unides treballen perquè els estats adopten les mesures adequades durant la reconstrucció, un procés que defineixen com a Build Back Better (UNISDR, 2015) o “reconstruir millor”. El concepte va més enllà de la mera reconstrucció i alerta sobre la necessitat de no tornar a l’estat previ al desastre, sinó de millorar-lo. En altres paraules, i seguint les recomanacions de múltiples experts, cal reconstruir tenint en compte estratègies preventives i de mitigació del desastre futur al territori, revisant les mesures actuals i actualitzant-les per a protegir-nos, en últim terme, de desastres venidors. En el cas valencià, això atendria, d’una banda, a la planificació d’una nova gestió i manteniment de les conques, barrancs i rius, a la reordenació urbanística i al reforç o creació de les infraestructures corresponents. D’altra banda, els plans sectorials de prevenció de desastres i les competències entre autoritats i tècnics han d’actualitzar-se i millorar-se urgentment. L’objectiu és dotar el territori valencià d’una major resiliència de forma sostenible i estudiada.

La paraula reconstrucció va més enllà de les infraestructures; simbolitza la posada en marxa del futur de tot un territori i els seus habitants després d’un desastre. La reconstrucció és una carrera de fons amb múltiples reptes. Del seu inici, desenvolupament i resultat dependrà la sostenibilitat de les comunitats afectades. És un procés fonamental on conflueixen múltiples actors: l’Estat, les autoritats autonòmiques, les autoritats locals, les comunitats i organitzacions de la societat civil, les persones i també actors externs del sector privat. Definir des del principi la fulla de ruta, l’organització i la planificació, així com els objectius de manera participativa, és primordial. Comunicar-ho a totes les parts interessades i a la població dotarà el procés de transparència.

Les competències autonòmiques i municipals, i en especial els ajuntaments, són clau per a executar la reconstrucció. Els plans de reconstrucció no han de ser unidireccionals i impositius des de les instàncies superiors, sinó transversals i cal avaluar la situació cas per cas. S’han de tindre en consideració les necessitats de totes les contrapartides, tant les dels ajuntaments com les dels diferents col·lectius empresarials, agraris, industrials, així com de les organitzacions de la societat civil de tota mena, des d’organitzacions ecologistes fins a aquelles que ofereixen assistència a la població damnificada. Allò local pren més importància que mai en la reconstrucció.

De la mateixa manera, i prenent com a referència la Llei Bàsica per a la Reconstrucció del Gran Terratrémol de l’Est del Japó, promulgada el 20 de juny de 2011, “s’ha de garantir la cooperació mútua entre el govern nacional i els governs regionals de forma adequada per a l’acompliment de les seues funcions; s’han de respectar els desitjos dels residents en les àrees afectades i s’ha de tindre en compte l’opinió de la ciutadania, atenent a la diversitat i incloent-hi les dones, els xiquets i les persones amb discapacitat. Cal considerar el fet que alguns governs locals no poden exercir plenament les seues funcions originals a causa del desastre”. Disposar de mecanismes legals i normatius facilitarà l’execució de la reconstrucció.

A més, s’han de promoure espais on confluesquen experts i comunitats afectades per a monitorar i influir en la reconstrucció que es desenvolupe, amb èmfasi en la igualtat. És crucial crear una taula de diàleg que reunisca les Administracions Públiques en els seus diversos nivells, la societat civil, els líders comunitaris i els experts, per a coordinar esforços, garantir una comunicació directa i abordar les necessitats de les comunitats afectades de manera efectiva i sostenible. D’aquestes trobades entre els experts i les organitzacions de la societat civil poden sorgir propostes molt valuoses cap a la reconstrucció, basades en experiències, activitats i coneixements sobre el terreny.

L’experiència internacional alerta de possibles conflictes, ja que la reconstrucció també fa prevaldre de nou les estructures de poder tradicionals. És imperatiu previndre l’especulació, el desenvolupament urbanístic descontrolat i qualsevol forma de corrupció o lucre que perjudique les poblacions vulnerables. Això derivaria en un procés desigual i incomplet. Tal com destaca l’economista Mari Osawa (2013), és fonamental invertir en una reconstrucció que aborde i elimine les disparitats existents a les zones afectades, promovent així una recuperació equitativa i sostenible.

Donar prioritat a la reconstrucció ha de ser el deure de les administracions. Tanmateix, les presses i una mala organització poden deixar de costat qüestions importants. Per a evitar-ho, l’any 2015 el Marc de Sendai de les Nacions Unides va introduir les dones com a agents indispensables en el procés de reconstrucció. Igualment, es destaca la importància d’incloure activament dones, xiquetes, persones amb discapacitat i altres grups vulnerables en tots els aspectes de la reconstrucció, assegurant que les seues veus siguen escoltades i les seues necessitats específiques ateses. Al mateix temps, s’aconsella no menysprear el lideratge de les dones i els joves. Investigacions recents mostren que, encara que hi haja reconstruccions que compten amb mecanismes per a evitar-ho, les veus de les dones solen ser bloquejades i la seua participació en la reconstrucció acaba sent molt baixa (Asano, 2019; Grau Vila, 2023). Al mateix temps, Aikawa (2007) afirma que una reconstrucció amb una major representació de dones es tradueix en una ciutat sense barreres i més inversió en dones emprenedores, entre altres beneficis.

Els estudis mostren que una major resiliència davant els desastres es tradueix en una combinació d’estratègies: atendre la història dels desastres passats, introduir millores durant la reconstrucció de l’últim esdeveniment i augmentar la prevenció contínua de la ciutadania a llarg termini, tant per part de les administracions com dels ciutadans de totes les edats (Grau Vila, 2023). A més d’infraestructures que mitigue el seu impacte i una reordenació del territori, s’han d’introduir estratègies preventives amb elements soft destinats a la població: reforç i creació de recursos humans per a treballar en la prevenció de desastres, educació i formació en prevenció de la ciutadania amb èmfasi en l’evacuació i protecció.

En un context de canvi climàtic i esdeveniments adversos que s’intensifiquen, enfortir la resiliència climàtica dels nostres sistemes i societats és ineludible. Les Nacions Unides defineixen la resiliència (2009, 2016) com la capacitat de les comunitats exposades a un perill per a resistir, adaptar-se, transformar-se i recuperar-se dels efectes de manera precisa i ràpida, mitjançant la gestió de riscos i la preservació i restauració de les estructures i funcions bàsiques. Les emergències climàtiques i els desastres que se’n deriven posen en perill la preservació de la vida i dels nostres ecosistemes. La resiliència climàtica ha d’aplicar mesures adaptatives que protegisquen i reduïsquen les vulnerabilitats (Hallegate, Rentschler, Walsh 2018), amb vista a la sostenibilitat futura. Des de la inversió pública i privada és fonamental que s’introduïsca la perspectiva de resiliència climàtica de forma transversal, durant el procés de reconstrucció i a llarg termini.

Observatori Valencià de Resiliència Climàtica i Gestió de la DANA

Aikawa, Y. (2007). Shinsai ni okeru gender (Género en los desastres). En Oyane, J., Urano, M., Tanaka, A. y Yoshii, H. (Comp.). (2007), Saigai shakaigaku Nyumon (Introducción a la sociología del desastre). Serie: Saigai to Shakai. Man and Society in Disaster (pp. 223-227), vol. 1. Tokyo: Koubundou.

Asano, S., Ikeda, K. (2019). Investigation of Indicators at Each Stage of the Disaster Process from a Gender Perspective. Comprehensive Research on Local Contexts of Disaster Recovery Annual Report. Informe del Institute of Sustainable Community and Risk Management, Waseda University, Tokio.

Grau Vila, Carmen. (2023). Historia de los desastres en Japón: Resiliencia, género y memoria. Con comentarios para América Latina. Tesis doctoral. Universidad Complutense de Madrid, 484 pp. 

Hallegate, S., ,Rentschler, J.,  Walsh, B. (2018). Build Back Better. Achieving resilience through stronger, faster, and more inclusive post-disaster reconstruction. International Bank for Reconstruction and Development/The World Bank, Washington. 

Hagiwara, K., Minagawa, M. y Osawa, M. (Comp.) (2013). Fukko wo torimodosu: Hatsugensuru no Joseitachi (Reivindicar la reconstrucción: Voces de mujeres desde Tohoku). Tokio: Iwanami.

UN General Assembly. (2016). Report of the Open-ended Intergovernmental Expert Working Group on Indicators and Terminology relating to Disaster Risk. Disponible en: https://digitallibrary.un.org/record/852089?ln=es

UNDRR. (2015). Sendai Framework for Disaster Risk Reduction: 2015-2030. Geneva: UNISDR.

UNISD. (2009, mayo). 2009 UNISDR Terminology on Disaster Risk Reduction. Geneva: 2009